divendres, 22 de juny del 2007

Només per a incondicionals

Aquest cop un post BEN llarg.

Us adjunto el text complert que vaig enviar fa dos mesos al Magazine. Només una petita porció va tenir la sort de ser publicada el diumenge 17 de juny. Tal com diuen aquí a Libèria: "one better than zero".

Gràcies pels correus de suport, pels comentaris que m'heu fet arribar, ...

La setmana vinent comença el meu recorregut westafricà, de manera que no espereu massa noves en el bloc. En tot cas, aquest llarg text pot servir de comiat.

Tornaré per terres catalanes a inicis de setembre. Ens re-veurem.
-------

1) -Me gustaría saber que te llevó a dejarlo todo para entrar en los jesuitas... ¿cómo fue esta decisión? ¿Recuerdas cuando? ¿Qué tuviste que dejar?
Yo nunca atendí ninguna escuela religiosa, pero a los diez años empecé a participar semanalmente en un grupo de tiempo libre vinculado a la iglesia. Era uno más del montón. No especialmente devoto. Cuando tenía veinte años fue algo muy normal. Un proceso paulatino, sin apariciones de la virgen, ni visiones apocalípticas. Fue la culminación de un camino interior y exterior.

Yo llevaba años viviendo todo mi tiempo libre al servicio de los otros. Organizando actividades para los chavales y visitando un hogar de minusválidos. A la vez, mi fe en el Dios compasivo mostrado por Jesús de Nazaret iba creciendo. Todo ello en un ambiente muy distendido, entre juegos, excursiones, acampadas, guitarras, donde la persona y no las normas eran el centro.

Después de dos experiencias, cortas pero intensas, en el llamado tercer mundo, el impacto de la extrema pobreza me dejo tocado. La llamada al servicio los más pobres me hervía dentro. Una pregunta quedaba en mi interior: “¿Qué quieres hacer de tu vida?” Así que, cuando me decidí a intentar hallar la respuesta, me topé casi por casualidad con los jesuitas. Tenía 21 años. Después de un año y medio de proceso, de crecimiento, de maduración, percibí con fuerza que el deseo de servir a los demás y el seguimiento de Jesús eran las dos caras de una única moneda. Fue un momento bonito. Sentado a la vera del camino recorrido, en un alto, mirar hacia atrás y entender. Encontrarle sentido a todo lo vivido, captar la propia vida apuntando hacia una dirección. Desde que entré en contacto con los jesuitas, su vida (palabras y acciones) me atraía profundamente. Esa vida podría ser mi forma de estar en el mundo desde Dios. Entonces aposté (otros lo ponen en pasivo: “respondí a la llamada”). Pedí entrar al noviciado en mayo del 2000 y fui admitido.


2) -¿Cómo definirías el cambio de vida que viviste en el 2000?
Dos palabras: rotura y continuidad. Rotura por un lado, pues tuve que dejar atrás una relación de pareja, la carrera de arquitectura, familia y amigos para marcharme a Zaragoza durante dos años.

Continuidad porque era una decisión que ponía de manifiesto un deseo que hacía años que habitaba en lo hondo de mí mismo. Los dos años de noviciado son una experiencia fundamental. Uno se sumerge en lo más profundo para intentar sondear la voluntad de Dios para con uno mismo, y a la vez confrontarse con las motivaciones reales que le mueven.

Al completar los dos años profesé públicamente los tres votos de la vida religiosa: pobreza, castidad y obediencia. Tres compromisos: pobreza para apostar siempre por personas y no por las cosas, castidad para ofrecer la propia afectividad a todos, obediencia para incorporarse a un proyecto común. Los tres votos intentan expresar de una vida alternativa, que niega tres idolatrías muy extendidas. Pobreza frente al tener, castidad frente al poseer, obediencia frente al hacer.

3) -¿Cambió mucho tu relación con los demás? Amigos, familiares, parejas.. ¿Cómo entendieron y vieron tu decisión? ¿Mantienes el contacto?
Mis padres inicialmente no lo entendieron para nada. Ambos atendieron escuelas religiosas, pero eso fue en su tierna infancia. Los 60 y el hipismo barrió casi todo sentimiento religioso en ellos. ¿Cómo? ¿nuestro único hijo varón se nos hace cura? Mi madre lloraba y mi padre se rebotó. Eres demasiado joven, no has visto mundo, tienes que terminar la carrera de Arquitectura, vas a ser un don nadie,... Mi hermana (tres años mayor) tampoco entendía mucho de que iba el tema. Le quedaba muy lejos. Aunque no comprendieran, en todo momento me apoyaron. Cuando intuyeron que mi determinación era firme y nacida de dentro, me apoyaron incondicionalmente.

Luego, con los años, TODO mi mundo de relaciones se ha hecho mucho más rico. Para muestra un botón. Con mi madre la relación siempre ha sido muy estrecha. Hoy es todavía más intensa. De adulto a adulto. O de amigo a amiga como quieras decirlo. Ya no soy su “pauet” (pablito) sino una persona madura, con una apuesta de vida definida. Compartimos penas y alegrías.

Evidentemente mantengo el contacto con mi mundo de relaciones previo a mi vida de jesuita. No soy un monje de clausura, no tengo vocación eremítica. Los jesuitas vivimos a la apostólica (como los 12 apóstoles de aquí para allá, ligeros de equipaje, anunciando la buena noticia). San Ignacio, el fundador de los jesuitas, siempre quiso que la ayuda a los demás (“ayudar a las almas” decía él) fuera el centro de nuestras vidas. Todo lo demás en tanto en cuanto. La vida en común en tanto en cuanto nos ayude a estar abiertos al otro. Incluso los rezos en tanto en cuanto. Pues a veces la meditación (o la vida intelectual, o la vida común) pueden ser escapatorias del mundo real, del hermano sufriente. Un jesuita debe recrear en cada conversación (en cualquier lugar donde se dé) un “monasterio” (remanso de paz, de acogida incondicional, lugar de sanación interior y donde beber de la Fuente de agua viva), así podría definirse nuestra especificidad dentro de la variedad de carismas.

4) -Cuando empezaste a estudiar arquitectura, ¿que sueños profesionales tenías? ¿qué querías llegar a ser?
Yo acabé estudiando arquitectura más por accidente que por otra cosa. Cuando tocaba escoger, hice uno de esos test llenos de preguntas más bien tontas pero que por arte de birlibirloque (¿psicología le llaman?) tu yo profundo sale a la luz. Pues nada, el test dijo que tenía una vocación técnico-artística de caballo. Por eso empecé arquitectura en la Escuela Técnica Superior de Barcelona. En honor a la verdad, ahora recuerdo que de pequeño me pasaba horas con el Lego, llegué incluso a montar una ciudad entera en mi cuarto.

Durante los primeros años de carrera no tenía muchos sueños profesionales. La presión académica era tal que uno sólo manejaba a ir aprobando asignaturas. Y mientras, mi tiempo libre lleno de chavales, juegos y excursiones al monte.

Poder terminar la carrera a la vuelta del noviciado, ya como jesuita, me dio también una nueva perspectiva. Le encontré más sentido a los estudios. Hoy, después de haber construido más de diez escuelas en Liberia me siento plenamente arquitecto, aunque me considero un outsider.

Siempre me han cabreado los arquitectos divo.Y os lo digo, hay mucho arquitecto divo suelto en España, pero sólo unos pocos pueden permitirse vivir en la cresta de la ola. Los más, viven frustrados haciendo casas adosados diciendo que su talento está desperdiciado. Siguen pensado que no son menos que Norman Foster o Zaha Hadid. Con los años, esa frustración se convierte en cinismo, y acaban vendiéndose hasta al mismísimo diablo por un plato de lentejas. Muchos piensan que la auténtica arquitectura es la que sale en las revistas de moda, la que gana concursos y acumula premios.

Al arquitecto honesto le importa un comino lo que los grandes digan. Está al servicio de los pequeños, de la gente sencilla. Respeta las técnicas locales, evita en la medida de lo posible los materiales importados, apuesta por la producción local y ayuda a mejorar las condiciones de vida. Más importante todavía: incorpora a los clientes/usuarios/destinatarios en todo el proceso, les brinda una ocasión privilegiada para compartir un proyecto, para unir esfuerzos. En España la burocracia ha distanciado tanto la dirección facultativa del cliente que esa sinergia ya no es posible. Pero en África, esa conexión es vital, es la que da sentido a mi trabajo como arquitecto. Que las comunidades participen en su propio desarrollo. Que produzcan los materiales, que conozcan las técnicas. Que los carpinteros y albañiles construyan la escuela para sus propios hijos y nietos.

5) -¿Encuentras a faltar algo de tu vida de antes de ingresar en los jesuitas?
Mi vida hoy es plena. Tengo mucho que agradecer por tanto bien recibido. Es cierto que hoy no hago lo mismo que ayer. Pero eso es parte de la vida misma. Escoger significa apostar, decir sí a ciertas cosas y decir no a otras. Y lo que moviliza a uno son los síes. El trabajo cotidiano cosiste en actualizar cada día ese sí pronunciado en un momento determinado.

Confieso que echo en falta el monte. No me queda mucho tiempo para ir al Pirineo, encaramarme a alguna vía de escalada,... Pero eso no es por restricción alguna, sino porque me organizo mal. En la vida de un religioso, el descanso y el tiempo libre son tan importantes como los ratos explícitos de oración. Uno solo puede ofrecerse a los demás si está interiormente equilibrado. Y además Ignacio de Loyola ya decía que hay que aprender a buscar y hallar a Dios en todas las cosas. En la iglesia, en el bar, en el aula, en el monte, en la ciudad, en el metro. Es un tema de sintonía. No es cuestión de cabeza, sino de afectos. No es un tema de moral sino de pasión. Lo que encuentro a faltar es nada en comparación con la satisfacción que me aporta saberme al servicio de los demás en nombre de Jesús.

6) -¿Hay momentos en que te hayas arrepentido de tomar la decisión? Si es así, cuando...
No. Pero en estos años ha habido momentos bajos, es cierto. Momentos en los que no entiendes muy bien que sentido tiene lo que haces, en los que te parece que la apuesta inicial ha caducado. Pero han sido momentos de crecimiento. De tomar nuevo impulso. Si la semilla de trigo no cae y muere, no hay forma que dé fruto. En mi caso, cuando me he sentido vacío por dentro he intentado llenar mi afectividad con miles de cosas. Pero al final, vuelvo al Padre, reconozco que mi interior ha estado consagrado, ofrecido a todos mis hermanos, sin exclusivismos. Como jesuita reconozco mi debilidad, y pongo mi esperanza en Aquel que sí es capaz de amar incondicionalmente.

7) -¿Desde qué momento tuviste la necesidad de empezar ayudar a los demás?
Surgió en un momento doloroso. Yo llevaba unos 7 años como chaval en el grupo de tiempo libre. Durante el verano de 1994 mis padres se separaron. En ese preciso momento, cuando más auto-centrado debía haber estado, empecé yo a dar a los chavales lo que durante tanto tiempo había recibido. El estar por los demás fue muy terapéutico, fue sanador. El proceso de separación no fue amistoso, lo pasé mal, pero la ayuda a los demás me recordaba que yo no era el centro del universo, que había gente que me necesitaba.

8) -¿Por qué motivo decidiste ir a África?
África ha estado llamando a mi puerta desde mi primera corta estancia en verano 1998. Pero a ver que quede claro. Un jesuita no decide unilateralmente dónde ir o dónde trabajar. Uno es enviado. ¿Y quien carajo le envía? A ver si consigo explicarlo. Imagínate un grupo de casi 19000 locos por Jesucristo y por su reino de justicia, que intentan vivir conjuntamente esa chaladura. ¿De alguna forma se tendrán que organizar, no? ¿Y después de casi 500 años habrán destilado un sistema más o menos sensato? Pues nada, hoy los jesuitas nos organizamos en provincias, en cada una de ellas el provincial (uno entre nosotros) durante 6 años ejerce un liderazgo paternal. Escuchar mucho, hablar con cada uno a menudo, consultar, estar atento a los signos de los tiempos, estar conectado con los jesuitas de otras partes del mundo y tomar las decisiones necesarias.

Yo no he renunciado a mi libertad, la he puesto al servicio de un proyecto común, más allá de mis caprichos, de mis gustos. La decisión de estar dos años en Liberia surgió después de largas conversaciones y de un tiempo de discernimiento conjunto. El deseo de estar directamente aliviando el sufrimiento del pobre tuvo mucho que ver. Por eso hoy estoy como voluntario en el JRS (Jesuit Refugee Service) en Liberia.

En definitiva es toda la Compañía de Jesús (jesuitas) la que me ha enviado aquí. Me siento unido a mis compañeros que están por el ancho mundo ejerciendo de profesor en ESADE, o de cartero en Algeciras o de trabajador social con los sin techo en Madrid. Una misma locura expresada de formas distintas, intentando transformar la sociedad desde todos los niveles.

9) -¿Puedes explicarme tu trabajo en Liberia y cómo es tu día a día?
Levantar un país después de 14 años de guerra fraticida es MUY difícil. No quedó nada en pie. Infraestructuras, gobierno, sistema judicial, economía, educación, sanidad, tejido social, todo está por hacer. Y lo más difícil, ayudar a las personas a la reconstrucción personal. A que crean que vale la pena volver a apostar. Algunas historias son para no dormir. Hace un mes una joven, me contó su historia. Cuando tenía trece años los rebeldes entraron en su poblado, mataron a toda su familia, y se la llevaron para usarla de esclava sexual durante años. Hoy vuelve a casa y ¿qué debes decirle? Nada. Las palabras molestan, duelen.

En Liberia somos una quincena de voluntarios internacionales, de todas partes, laicos y religiosos. En Lofa (la región noroeste del país) somos cuatro. Un pamplonica, un francés, un sacerdote jesuita nigeriano y yo. El más mayor tiene 36 años. Estamos gestionando 6 proyectos para ayudar al pueblo liberiano en este momento crucial de retorno a casa. Llevar alimentos para los niños y niñas a 78 escuelas esparcidas en toda la región (unas 140 toneladas mensuales). Un proyecto de agricultura para veinte escuelas (para mejorar la dieta y para que los profesores tengan algún incentivo). Otras tantas escuelas con un programa de sensibilización en temas de salud. Un programa de formación para más de 600 profesores. La construcción de escuelas destruidas durante los años de guerra. Finalmente el proyecto de asistencia a vulnerables (viudas, ciegos, amputados, gente mayor,…) construyéndoles casas.

Yo me encargo de los dos últimos. La gente acaba de retornar del exilio y necesitan urgentemente infraestructuras escolares y casas donde cobijarse del sol y las lluvias torrenciales. La participación de las comunidades locales es esencial para el éxito de los proyectos.

Mi día a día es bastante variado. Alternativamente visitas al terreno a alguna de las comunidades donde estamos construyendo (la más lejana a tres horas en 4x4) y trabajo de oficina. Por las tardes hay días que consigo robar un rato para hacer deporte, leer un poco o visitar a alguna familia del vecindario. Los fines de semana acompañando a la comunidad católica. Los domingos disfruto especialmente de la misa, con cantos y bailes.

10) -¿Proyectas tú la escuela que se está construyendo? ¿Qué más has hecho?
Aquí uno proyecta, hace de constructor, de logista, de suministrador de materiales, de aparejador, de albañil, de carpintero, de animador comunitario, de mediador en disputas, ... lo que haga falta. Ni permisos, ni licencias, ni células de habitabilidad,... Sentido común. Mucho sentido común. Los edificios que estamos impulsando apuestan por una tipología lo mas respetuosa posible con la tradición local, sacando lo mejor de los materiales locales y ofreciendo alternativas viables a los materiales importados. Sólo necesitamos un poco de cemento y clavos. Así, la comunidad produce in situ los materiales para los muros (bloques de tierra comprimida), suministra la madera para levantar el entramado y produce las tejas de micro hormigón para la cubierta.

11) -¿Cuál es la mayor satisfacción de estar en África?
Cuando estaba en Barcelona, África era para mi un sueño. Era una imagen la que me atraía. Una sombra, un deseo. Hoy África es un mundo de relaciones, una nueva manera de entender el mundo. Esa sería la mayor satisfacción. Haber dejado que África entre dentro de mi. Con sus dulzuras y sus amarguras. África ya no es una sombra volátil, sino un gran pedrusco en mi itinerario vital.

También destacaría el privilegio de poder caminar con una gente que tiene una resiliencia alucinante. Han pasado por todo, han sobrevivido en la selva meses alimentándose de frutas y raíces, les han matado a familiares y amigos. Y continúan en la brecha, con energía para reempezar la vida de nuevo. Muchos construyen su casa por cuarta vez, con sus propias manos, pero no por eso desesperan.

12) -¿Cómo se ve el mundo desde aquí?
Jodido, la verdad. Los que estáis ahí arriba no os dais cuenta de lo mal que está el patio. No os podéis dar cuenta, aunque lo intentéis. Demasiadas comodidades, demasiado tinglado como para que el dolor ajeno afecte, movilice. Y las imágenes en la televisión no sirven para nada. Para los que vivís en la sociedad opulenta os queda todavía una alternativa, una pequeña puertecilla. Arrimaros humildemente a los excluidos de la sociedad, escuchar una y otra vez sus narraciones y dejaros abrasar por la llamada de justicia que nacerá en vosotros.

Sólo cuando uno tiene el privilegio de conocer de cerca historias de sufrimiento se da cuenta de la magnitud de la tragedia. Y ese conocimiento lleva meses.

En la región donde vivo, todo el mundo cocina con leña, vive en una casa endeble de barro y paja, trabaja de sol a sol para conseguir algo que comer, anda 5 horas para ir al mercado más cercano y ve morir a sus niños de una simple diarrea. Está muy jodido. Y por desgracia la solución global no está a su alcance. Duele ver como decisiones tomadas muy lejos (Davos, Washington,…) afectan vidas concretas aquí. Gente con nombres y apellidos: Sonnie Korpu, Siah Manjoe,… Millones de vidas desperdiciadas. ¿Hasta cuando?

13) -¿Tienes intención de volver a España? ¿aceptarías un trabajo comercial como arquitecto?

En Septiembre vuelvo a Barcelona para reempezar mis estudios teológicos. Me quedan por delante entre 3 y 5 años antes de la ordenación como sacerdote jesuita, después de la cual seré enviado a una nueva misión. Hoy por hoy, no le encuentro sentido a ejercer mi profesión en una sociedad opulenta. No me imagino discutiendo con mi cliente: "el parquet lo quiere a rompe junta, o a junta seguida?". No me queda paciencia para eso, otros ya tienen más práctica en ello.


diumenge, 17 de juny del 2007

Casualitat?

Avui l'últim dia de la meva estada a Lofa.
Avui El Magazine publica una entrevista que vaig enviar fa més de dos mesos.

Casualitat?

Demà amb el cotxe, tot recorrent els 400 Km que em separen de la capital, aniré dient adéu a cada racó, a cada arbre, a cada persona anònima mirant des de la vora del camí.

Diré adéu també a dos anys EXTRAORDINARIS. DESCONCERTANTS.

Potser d'aquí un temps seré capaç de posar paraula al viscut aquests dos anys.

Potser visitar Costa de Marfil, Nigèria i Txad abans de tornar a Barcelona em donarà algunes claus per explicar i explicar-me quina tranformació interior s'ha esdevingut durant aquest temps. O potser hi afegirà més confusió.

Però de fet, Perquè sempre vull entendre? Perquè sempre vull posar etiquetes? "Noche oscura del alma", germana foscor, companya perplexitat, veniu i feu estada en mi. Quantes menys respostes, millor. N'estic cert.

((Des d'aquest racó de món m'uneixo a una celebració ben especial que s'està esdevenint en una petita ermita perduda en un mar de blocs de formigó. Roger i Eloi, que la ordenació de diaques, sigui un nou pas vers el Misteri de l'Amor))

dissabte, 16 de juny del 2007

Rostres

NOVA SÈRIE DE ROSTRES DE VULNERABLES QUE S'HAN BENEFICIAT DEL PROJECTE DE CASES. Aquest cop només el nom i la imatge, per tal que vosaltres mateixos reconstruïu les històries que desvelen.

TAMBA PUAKONIE,
Tobogissizu town, Voinjama district, LofaKORPO SAWO,
Tobogissizu town, Voinjama district, LofaTANNE MASSA,
Wozowolliejallamai town, Voinjama district, LofaKRUBO WOLOBAH,
Boi town, Zorzor district, Lofa

dijous, 14 de juny del 2007

dimecres, 13 de juny del 2007

More about roads


This awesome road rider left us 4 months ago. It used to be the only brave driver to come up to Lofa during the rainy season. But it seems that a last break down sent him to his final oblivion.

I still remember him.

(Voinjama district/Boris/ICRC)

Welcome to Voinjama

Més escenes quotidianes per intensificar l'enyor...


This truck, just entering Voinjama, with all the load on top.

"Thank God we reached", as liberians would exclaim!

(Voinjama city/Dani Villanueva/JRS)

dimarts, 12 de juny del 2007

Roads-bridges


Una altra imatge del meu quotidià, que d'aquí a ben poc ja no serà més que ombres en el món confús dels records.

(Voinjama district/Eric Ducroix/JRS)

Amunt


La teulada de l'escola de Ziggida va prenent forma

(Ziggida/Giovanna/JRS)

dilluns, 11 de juny del 2007

Elogi de la tradició


Fa un temps (aquí) ja compartia amb vosaltres l'admiració per l'arquitectura tradicional, i la dificultat que tenen aquestes tècniques per sobreviure.

Una altra imatge, per recordar-vos (-me), que segueixo captivat per les solucions tradicionals. D'aquí a pocs anys només sortiran a les enciclopèdies.

És una casa per a vídues a Ziggida. S'apleguen per viure sota un mateix sostre. No hi ha divisòries interiors, els llits arrambats a la paret (fins a 8 poden viure), i la resta de l'espai per a cuinar, xerrar, seure,...

(Ziggida/Alberto Plaza/JRS)

dissabte, 9 de juny del 2007

No sé què

Encaro les últimes setmanes a Libèria amb un no sé què al cos-cor-cap.

Aquesta havia de ser la penúltima setmana a Lofa, plena d'activitats, de visites, d'amunt i avall. Però un mosquit va decidir etzibar-me una bona malaria, que em va tenir enllitat des del diumenge tarda fins ahir dijous.

Ara mateix em queda una setmana. I tantes coses a fer. Tants documents dins l'ordinador a posar en odre, tantes coses a explicar a l'Ernest (el supervisor que continuarà tot sol sense mi). Tanta gent que voldria abraçar un cop més abans de marxar. Tants llocs que vull contemplar per última vegada, tantes converses que vull tornar a escoltar. Marxo amb un no sé què.

Els projectes de construcció de cases i escoles continuen, al menys durant una temporada. Sensació de no haver completat un cicle. No dic que els projectes s'haguin de tancar perquè el menda marxa, però les escoles són filles gestades amb paciència i passió, i no poder veure'ls-hi el rostre.... Marxo amb un no sé què.

El diumenge el capellà em va demanar que jo fes la prèdica. Prepareu-vos: sobre la Santíssima Trinitat. L'homilia va consistir en que jo vaig preguntar a la gent què coi els ve al pap quan senten: el misteri de la Trinitat. La gent compartia paraules, idees breus. Em quedo amb una reflexió d'un iaio: Déu ens sobrepassa en excès, per tant no hi ha paraula que el contingui. Xapó. La va clavar, allà va acabar la meva homilia. Convidant al desconcert, al ?. Déu sempre més enllà de la nostra comprensió.

Quelcom semblant em passa amb el meu necessari adéu a Libèria.
No l'entenc i en certa mesura em fa mal.
No vull anar a estudiar (què hi trobarè en els llibres que no trobi en la vida, en les persones de carn i òssos?), i teologia? ufff.
Amb tot hi ha un no sé què que m'hi segueix empenyent.

dilluns, 4 de juny del 2007

divendres, 1 de juny del 2007

Rostres II - Ma Lorpu

MA LORPU
40 anys, Kpademai town, Voinjama district, Lofa

Na Lorpu és una de les persones més actives del seu poble. Quan JRS es va presentar a Kpademai per endegar alguns projectes, ella va ser escollida pels seus com a portaveu de la comunitat. Juntament amb en Seigbeh, gestionen els projectes que JRS té a Kpademai. Vem començar amb el mobiliari escolar, després la renovació de l'escola i ara estem enredats fent cases per 23 vulnerables. Rebre materials de construcció, assegurar-se que els tècnics (paletes i fusters) fan una bona feina, rebre els pagaments pels tècnics, ... això i més.

Ja heu vist Kpademai aquí i aquí.

El seu marit, en David Kpoto, és un enfermer d'aquells de tota la vida. Ja abans de la guerra treballava de valent en una de les clíniques de la regió. Molt sovint visitava els malalts a casa. Tothom el recorda. L'any 2003 va tenir un "yuyu", i va quedar mig-paralitzat. No pot caminar sol, tremola 24h i ja no pot treballar d'enfermer ajudant els seus germans. Quan me'l trobo i m'explica tot el que podia fer abans i com de sobte es va trobar impedit,...
sorgeix dins meu ...ràbia, dolor, compassió, perquè?...
La seva dona se'n fa càrrec amb un amor i una tendresa que les paraules tampoc poden copsar.

(Lorpu/Kpademai-Lofa/Nicolás Dorronsoro/JRS)

dissabte, 26 de maig del 2007

Kpademai Public School

Abans d'ahirAhirAvui

El temps no passa en va.

Nous (o re-nous) edificis fan visible el desig d'un futur pacífic.
Tothom està fart de tanta guerra.
La pau ha vingut per quedar-se aquest cop?
O altra cop haurem de fugir?

Que Déu hi faci més que nosaltres>>>

SALM 127 (126), 1-2

Si el Senyor no construeix la casa,
és inútil l'afany dels constructors.
Si el Senyor no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
És inútil que us lleveu tan de matí
i aneu tan tard a reposar,
per menjar un pa que us guanyeu a dures penes:
fins quan dormen, ell el dóna als seus amics!

dijous, 24 de maig del 2007

Rostres II-Big Boy


(Una sèrie de rostres de gent compromesa en favor dels seus germans i germanes)

BIG BOY
Uns 45 anys
Ziggida town, Zorzor district, Lofa

La setmana passada vaig passar 3 nits a Ziggida. Als vespres, quan el dia s'acomiada, els homes seuen plegats en grups empunyat gots de metall o plàstic. Celebren un dia més. Conversen, recorden, expliquen històries, es queixen de la duresa de la vida, agraeixen les pluges que prometen una bona collita. Gots plens a vessar de "palm wine". Jo sec amb ells. Riem, comentem, critiquem, fem broma.

El dimarts, en una d'aquestes "vetllades" en Big Boy va descobrir una mica del seu passat. A finals dels 80 li van oferir una beca d'estudis a Líbia. Va accedir. Un cop va arribar, oh sorpresa: res de beca d'estudis, cap al desert a rebre formació militar amb el grup rebel en gestació que havia d'alliberar Libèria. Sense alternativa. Charles Taylor va passar per aquests camps d'entrenament, i l'any 1989 va llençar la primera ofensiva per derrocar Samuel Doe. En Big boy, un cop de tornada al seu medi tropical, va poder escapolir-se (desertor d'una causa noble, molts li deien!).

Durant anys va fugir amb els seus compatriotes d'un cantó a l'altre. L'any 2001, els rebels del LURD, van entrar a casa seva a Kissidougou (a Guinea, mentre estava exiliat) i li van matar els seus dos fills (5 i 9 anys). Davant els seus ulls.

Els botxins eren mandingos, ell és lorma.

Avui, maig de 2007, en Big Boy és el vice-director de l'escola de Ziggida (de la que us n'he parlat aquí abundantment). Una escola amb més de 800 alumnes. Plena a vessar.

Aquell mateix dimarts al vespre en Big Boy em deia que gràcies al projecte de construcció de l'escola que JRS ha portat a Ziggida, avui mandingos i lormas treballen plegats. Deia: "No hem tingut més remei. Un projecte d'aquesta magnitud ens hi ha forçat. El JRS demana molt de la comunitat i ens hem hagut d'organitzar. Hem de seure i decidir plegats qui va a treballar, qui transportarà la fusta, qui cuinarà pels treballadors, qui farà de paleta, qui de fuster, quins torns,... Avui-em confessava-, puc mirar novament fit a fit els meus germans mandingos i no sentir calfreds a l'esquena.

(Big Boy, Ziggida, Lofa/Alberto Plaza/JRS)

The sacrifice of the white hen

La persona que l'altra dia, a propòsit del manament de l'amor, explicava la història dels micos, la contraposava a aquesta altra. Les contraposicions (o això o alló) sempre ajuden a optar. I les històries-paràboles són un bon instrument per entrar al fons del cor i desmuntar les bastides que sovint aixequem per defensar-nos.

There was a young Nigerian boy named Olu who had a pet white chicken. They became great friends and inseparable companions. One day the hen disappeared and Olu cried and cried. Then after three weeks the white hen returned to the compound with seven beautiful white chicks. The Nigerian boy was overjoyed. The mother took very good care of her chicks.One day late in the dry season the older boys set a ring of fire to the bush area outside the village. Everyone stood outside the ring as the fire burned toward the center. The purpose was to drive little animals such as rabbits and small antelopes out of the circle. Then the waiting cutlasses claimed their prey. When the slaughter and the fire were over, Olu and his friends walked through the smoldering embers. The boy noticed a heap of charred feathers and smelled burned flesh. It looked like the remains of a bird that had not escaped from the fire. Then Olu realized in horror. It was his beloved friend the white hen all black and burned to death. But then came the sounds of chicks. The mother hen had covered them with her body and they were still alive and well. The mother had given her life for her children. She died that they may live. (Yoruba, Nigeria)

Lloca o mico? Tu decideixes

dimecres, 23 de maig del 2007

Producció de teules

Tal com us havia promès fa temps. Una breu descripció del procés productiu de les teules de micro-formigó.

1. Materials necessaris:
Ciment Portland (comprat a Monrovia a la fàbrica liberiana de ciment)
Sorra (la comunitat la treu del riu proper a l'escola)
2. Granulometria: Passar pel tamis la sorra per eliminar partícules orgàniques i grava superior a 2,5mm. Granulometria òptima: 0-10% >2mm; 35-75% entre 2mm i 0,5mm; 25-55% entre <0,5mm.4. Contingut d'aigua. Es pot fer el test del Con d'Abrams, per assolir consistència entre seca i plàstica (5-10 cm d'assentament), o afegir aigua fins aconseguir la treballabilitat desitjable.
5. Vibrat durant 30 segons amb la màquina manual Parry.6. Desplaçar la làmina de polietilè amb pasta de micro-formigó sobre el motlle.7. Apilar motlles i deixar reposar 24h. en ambient càlid.8. Desmotllar, perfilar els contorns i introduir teula en banyera de curat.9. Curat durant 3-5 dies o 7 dies (en cas d'immersió total en aigua).
10. Apilar teules a l'intempèrie, durant 2 setmanes abans d'ús.11. Instal·lar les teules (fotos que ja he compartit amb vosaltres 1, 2)

(Fotos de Tobogissizu i Ziggida/Pau/ JRS)

dimecres, 16 de maig del 2007

How the Monkeys Saved the Fish

Una breu història que fa uns dies algú explicava a propòsit del manament de l'amor (Jn 13, 34-35).

The rainy season that year had been the strongest ever and the river had broken its banks. There were floods everywhere and the animals were all running up into the hills. The floods came so fast that many drowned except the lucky monkeys who used their proverbial agility to climb up into the treetops. They looked down on the surface of the water where the fish were swimming and gracefully jumping out of the water as if they were the only ones enjoying the devastating flood.
One of the monkeys saw the fish and shouted to his companion: "Look down, my friend, look at those poor creatures. They are going to drown. Do you see how they struggle in the water?" "Yes," said the other monkey. "What a pity! Probably they were late in escaping to the hills because they seem to have no legs. How can we save them?" "I think we must do something. Let's go close to the edge of the flood where the water is not deep enough to cover us, and we can help them to get out."
So the monkeys did just that. They started catching the fish, but not without difficulty. One by one, they brought them out of the water and put them carefully on the dry land. After a short time there was a pile of fish lying on the grass motionless. One of the monkeys said, "Do you see? They were tired, but now they are just sleeping and resting. Had it not been for us, my friend, all these poor people without legs would have drowned." The other monkey said: "They were trying to escape from us because they could not understand our good intentions. But when they wake up they will be very grateful because we have brought them salvation." (Traditional Tanzanian Folktale) (més històries aquí i aquí)

No sempre allò que creiem que és amor ho és. O segons saviesa popular catalana: "De bones intencions, l'infern n'està empedrat". Aquí molts homes pegen a les seves dones i creuen (o això diuen) que les estimen. Aquí tantes dones es deixen maltractar creient que és amor.

dimarts, 15 de maig del 2007

Maons i teules que em teniu captivat


(Ziggida school-Zorzor district-Lofa/Pau/JRS)

Fins quan la tibiesa?

No us perdeu l'article d'en Gonzalo Sánchez-Terán que treballa amb el JRS al Txad.

Publicat al XLSemanal, el podeu trobar aquí

Us aviso: NO apte per a occidentals massa apoltronats. S'us indigestarà.

Val la pena que l'aneu seguint, publica mensualment una petita columna.

dilluns, 14 de maig del 2007

Avança?

Sovint, entre els companys, ens preguntem si Libèria avança. I encara més important en quina direcció avança. I si la nostra contribució aporta quelcom o no de valuós en aquest procés.

A grans trets. El país avui està pacificat. Hi ha un govern escollit democràticament. Els embargaments començen a aixecar-se (diamants, armes,...) així el govern comença a poder recaptar alguns impostos. La gent ha pogut tornar a casa. Moltes families començen a ser autosuficients (no depenen del suport alimentari de la comunitat internacional). Tot això seria el nivell macro.

Però a nivell micro, o a escala humana el panorama és ben diferent. Les ferides seguiexen sagnant. Víctimes i botxins han de conviure plegats. A Ziggida en "wild dog", un excombatent que matà centenars de persones, es passeja tan panxo. Sovint parlo amb ell i la meva perplexitat augmenta.
Milers de families les pasen canutes per aconseguir un mos. I els infants treballen com a "negres" o esclaus (si us sembla més políticament correcte).

I perquè carai construim escoles si cada cop que anem a visitar les escoles no funcionen. De cada 5 dies lectius potser 1 es podria comptar com d'ensenyament efectiu. La resta de dies, o son festa, o els infants han hagut d'anar a treballar el camp, o els professors estan borratxos, o no saben com donar classe, o han anat a buscar el seu ridícul salari a la capital,...

I perquè coi seguim distribuint "coses" (material escolar, menjar, materials de construcció,...) sense comptar seriosament amb les comunitats, amb les persones de carn i ossos. És molt fàcil sentir-se el salvador, el donador.

Suposo que ja sabeu que Libèria és un dels tres països escollits per Nacions unides. Escollit per a què? Doncs per demostrar al món que imposar el model occidental (eleccions democràtiques, mesures financeres d'acord amb les polítiques del FMI,...) és la solució. Que és possible conduir un país de la guerra a l'estabilitat en un plis plas. Sovint tinc l’impressió d’estar en un d’aquells decorats de cartró pedra de les pel·lícules d’Indiana Jones. Tot és questió d’invertir diners, molts diners. Aquesta mateixa enganyifa és la que occident prova d'imposar (sense massa èxit per cert) a llocs com Afganistan i Irak. No us ve al cap una paraula que comença per C. Diferents formes però mateixos objectius. Expolia mentre puguis.

Cada cop tinc més interrogants acumulats al pap, i menys respostes. És greu doctor?

---------------------------------------------------------------
Another picture of the day to day struggles of liberian people> (BBC, The comfort of a rusting roof)

dijous, 3 de maig del 2007

Ziggida school, endavant !

Seguim avançant la construcció de l'escola a Ziggida. En un mes el projecte ha avançat molt. Gràcies al compromís i treball de la comunitat.

dissabte, 28 d’abril del 2007

Estudies o treballes?

Una cita:

"De fet, Henry David Thoreau va se empresonat en negar-se a pagar els impostos com a protesta contra la guerra de Cuba i quan un dels seus amics el va anar a visitar a la presó i li va preguntar: “¿Què fa vostè aquí a dins?, senzillament li va respondre: “...i que fa vostè aquí a fora?”. Per a Thoreau, les idees, la forma de vida, la religió, la filosofia i la consciència ecològica no són separables. Ser filòsof –deia– no consisteix a tenir pensaments subtils, ni tan sols a crear una escola, sinó a estimar la saviesa, fins el punt de viure d’acord amb els seus principis una existència senzilla, independent, magnànima i confiada. Així, una de les seves frases més impactants proposa: obeïu la llei que revela, no la llei revelada, i si el lector la pensa un minut veurà que val per tota una teologia."
(Ramon Alcoberro) Sovint em passejo pel seu bloc

Aquests dies m'assatjen sentiments contraposats:

1. Ganes (i moltes) de tornar a "casa", prop de família i amics. Descansar. Viure de nou en comunitat amb altres companys jesuïtes,... Tornar a estudiar. Desempolsar les neurones i veure si encara en queda alguna. Digueu-ne catalanet enyora't o el que sigui.

2. Emprenyamenta per haver de marxar d'aquí. EM VULL QUEDAR! Conec tanta bona gent. La feina que faig em satisfà tant i tant. És el moment dolç i dol haver de dir adéu.

Rostres -Yarkpawolo Qullie

YARKPAWOLO QULLIE

62 anys
Selevemai town, Voinjama district, Lofa county, Liberia.

L'any 2002, fugint de la guerra, va cercar refugi al camp de desplaçats interns de Maimu. Ell i 60,000 persones més vivien en condicions deplorables. Aquell mateix any, va patir l'enfermetat que no el permet caminar. No en saben el nom (potser una embòlia, potser parkinson,...). Passa el dia assegut o ajagut.

Va tornar a Selevemai l'any 2005 (just després de les eleccions que escolliren a la primera dona presidenta d'un país africà)

La seva muller de 58 anys treballa de valent per fer-se'n càrrec. Sovint els veïns li donen un cop de mà.

Dels fills, només una filla (30 anys) viu amb ells (que els ha donat 3 néts preciosos). De la resta no en saben res. Ni on paren, ni si van sobreviure a l'última guerra.

(Yarkpawolo Qullie, Sevelemai-Lofa/Pau/JRS)

dijous, 26 d’abril del 2007

Rostres- Jenneh Gbondo

JENNET GBONDO

80 anys
Kpademai town, Voinjama district, Lofa county, Libèria.

Des de l'any 1980 és vídua. En aquell temps Libèria era un país pacífic. Una enfermetat (de que ja no en recorda el nom) es va endur el seu marit.

Les seves dues filles van morir a mans del grup rebel ULIMO.

A voltes es troba sola i plora. Una familia de bona voluntat l'acull.

Per poder menjar quelcom es dedica a fer xarxes de pescar. A base d'una fibra vegetal extreta de les fulles de palmera. Les xarxes és munten en un bastidor circular d'un metre de diàmetre (com els salabres). Totes les dones-noies-nenes en tenen un. Al vespre van al riu més proper a pescar. Si tenen èxit arriben a casa amb tres o quatre peixets. Per fer una sopa. I bona nit i tapa't, fins l'endemà.

(Jenneh Gbondo, Kpademai-Liberia/Momoh/JRS)

dimecres, 25 d’abril del 2007

Rostres - Korpu Jallah

KORPU JALLAH

38 anys
Bazagizia town, Voinjama district, Lofa county, Liberia

Va néixer amb un problema al peu esquerra. Camina coixejant. El seu marit la va deixar perquè no estava sana del tot. Altres homes se li acosten, però acaben abandonant-la.

Treballa de valent per mantenir 6 fills que els successius homes li han donat-deixat. Dos nois i quatre noies. Tots van a l'escola.

És una dona coratjosa, la seva alegria es contagia. Quan somriu, no pots evitar somriure amb ella. Gaudeix de les petites coses.

(Korpu Jallah, Bazagizia-Lofa/Pau/JRS)

dimarts, 24 d’abril del 2007

Rostres - Negbai Korto

NEGBAI KORTO

75 anys
Boi town, Zorzor district, Lofa county, Liberia.

El seu marit va morir a mans del grup rebel LURD, mentre intentaven arribar a una vila més segura.

Els seus dos fills i tres filles van morir a mans de les forces armades del govern (NPFL).

Avui viu amb els seus néts i netes, que cuiden d'ella.
Fan feines al camp per altra gent per tal d'aconseguir el pa de cada dia.
No poden anar a l'escola doncs els pocs ingresos no arriben a tant.

Na Negbai té intensos dolors als genolls i no hi veu gaire.

((Ja la coneixeu, aquí vaig posar-vos la seva foto))
(Negbai Korto, Boi-Lofa/Pau/JRS)

diumenge, 22 d’abril del 2007

Rostres- Bonya Ndipie

(un seguit de rostres dels vulnerables que es beneficien del projecte de cases)

BONYA NDIPIE

81 anys
Tobogissizu town, Voinjama district, Lofa, Liberia

Viu amb la seva dona de 70 anys d'edat.
Amb ells una filla de 20 anys, un noi sord de 10 anys, i dos marrecs més de 6 i 2 anys.

Va ser capturat pel grup rebel LURD, que el va forçar a combatre (no al front, però sí en activitats de recolzament).

L'any 2000, quan fugien de nou de la guerra, les seves dues filles grans es van separar d'ells. Des d'aquell dia no en saben res.
(Bonya Ndipie, Tobogissizu-Lofa/Pau/JRS)

dissabte, 21 d’abril del 2007

A cop de fustot

Una mala notícia pels ecologistes.
Em "dedico" a desforestar la selva liberiana.

Però alguns arguments que potser m'exculpen:
1. La fusta no deixa de ser un recurs "renovable"
2. No en faig negoci (com sí en van fer tots els Senyors de la guerra-Warlords- durant anys, per poder comprar suficients armes)
3. La comunitat és la que decideix quins arbres tallar. I la que presenta l'operari de la serra mecànica.
4. Són projectes gestionats per les comunitats, no pel JRS.
5. Amb la fusta es fan teulades, portes i finestres per les escoles i mobiliari per tal que els infants seguin i pugin escriure a classe.
6. La comunitat és la que presenta el grup de fusters locals, que treballen in situ per fer possible el n.5
7. Són projectes que en certa mesura "injecten" capital a zones deprimides (JRS paga la fusta, l'operari, als fusters,...)
8. El resultat és prou presentable, no?

(Tobogissizu-Voinjama district-Lofa/Pau/JRS)
(Ziggida-Zorzor district-Lofa/Pau/JRS)

dimarts, 17 d’abril del 2007

Plou

Fa unes setmanes que la pluja ha tornat.

Consistent, quasi cada vespre.

M'agrada seure i contemplar la pluja.

Aigua vessada a bots i barrals.

Aigua que fa germinar les llavors,
expressió de la generositat del Bon Déu

Aigua que enfanga els camins fins a fer-los impracticables,
encarnant la potència de la mare natura.

dissabte, 14 d’abril del 2007

Escola a Ziggida I

Fa uns dies vem fer un taller intensiu per a paletes. Consitia a aixecar en 3 dies un petit magatzem per la futura escola de Ziggida (de la que ja us he parlat aquí). Per mostrar pràcticament com construir amb els Blocs de terra comprimida.

Va ser una bona experiència d'alló que els entesos anomenen "transferència tecnològica". Si més no, després del taller vem comprovar que l'equip de paletes eren capaços de construir l'edifici principal de l'escola.

El meu quotidià és sempre inesperat. Un dia em trobo fent d'arquitecte. Al dia següent a seure i esperar 4 hores a que arribi la gent per un "meeting" important, en alguna de les comunitats. A voltes em toca posar en ordre les contes del projecte (factures, excel taules,...). O consolar una familia que ha perdut un ser estimat. O organitzar el sistema de la benzina pels cotxes. O visitar els vulnerables que són part del projecte de cases. O fer una "xapeta" en ocasió de l'obertura d'alguna de les escoles que hem renovat.

Una vida ben variada. No sé com carai em tornaré a acostumar a seure davant un llibre hores i hores. Això serà una altra guerra. Encara no.

(Ziggida, Zorzor district/Pau/JRS)

divendres, 13 d’abril del 2007

Germana mort en dilluns de Pasqua

Doncs sí.

Dilluns, 06:30 del matí rebo una trucada. És en Briama, el supervisor del projecte d'Agricultura. Em diu que está fotut. Porta una setmana malalt, amb malària (segons el diagnòstic de l'hospital). Li demano que torni a l'hospital per veure què caram li passa que no millora. 14:05 un dels familiars propers em truca dient que en Briama ha empitjorat, continua a casa. Agafo el cotxe i m'hi acosto. Está ajagut, suant. Em demanen de portar-lo al seu poblet. Com que la medecina convencional no se'n surt volen provar la medecina tradicional. Els dic que perquè no anar a Monròvia. Però abans, millor tornar a l'hospital local, per demanar consell. Els hi sembla una bona idea. Ens el posem a coll. Entrem al cotxe. Comença a tremolar, a vomitar, m'agafa fort de la mà. Als 5 arribem a l'hospital. L'estiren en una camilla. Té els ulls desorbitats. Al cap de dos minuts, expira.
Començo a plorar, junt amb la dona i les filles. No puc parar.
Al cap de 10 minuts el metge arriba i certifica que és mort. Acordem amb la família de portar el cos inmediatament al seu poble d'origen, Sarkonedu (a uns 20 minuts).

Dimarts, el funeral comença a la 1 de la tarda a Sarkonedu. En Briama era un musulmà fervent. Tot el poble és musulmà. Celebració i enterrament profundament significatius. Tot l'equip de JRS Lofa estem presents per dir adéu al nostre company.

Un home de 49 anys, amb 6 fills. Treballador, discret, amable, honest, competent. Més de vint escoles es beneficien del projecte d'agricultura. Plantacions d'arròs, plàtans, pinyes, mongetes, cacahuets, verdures,... per tal que els infants millorin la seva dieta.

Germana mort, perquè em vens a visitar tant d'aprop?

Plorar i enterrar-lo en comunitat van ser dos moments essencials en el procés del dol.

Briama (Abraham) Adama Sirleaf, que siguis acollit allà on tots ens retrobarem un dia.

dilluns, 9 d’abril del 2007

Néixer de nou?

Eps, perdoneu per la manca de posts, però durant quasi dues setmanes la connexió no funcionava.

Breu escrit per desitjar-vos BONA PASQUA, des de Voinjama.

Aquí la celebració de la Setmana Santa ha estat bonica, però no massa viscuda personalment. Massa ocupacions, massa cansament acumulat i poca disposició interior. Eps, però que Déu hi faci més que nosaltres, tal com diu la saviesa popular. La vida en l'esperit no és sempre un escalf intern, un pessigolleig agradable, o un sentir-se a gust. Molt sovint el seguiment del Bon Déu té molt de mediocre, de quotidià, de vida oculta, de 30 anys de fuster,... Amb Sant Ignasi aprenc que a voltes Déu s'amaga, que la foscor no és necessàriament absència. Néixer de nou, no serà potser finalment gaudir a cada instant d'allò petit, minúscul, ridícul, monòton, repetitiu,...?

Sempre em fa bé recordar quan a l'Evangeli presenten a Jesús com aquell que passà fent el bé. Ni més ni menys. Sense complicacions. Bondat despullada, senzilla, directa. Entrega sense reserves, en bé dels altres. Avui aquesta descripció de Jesús és la que m'arriba. I la ressurrecció que celebrem ens confirma que el Pare ha volgut aquesta vida entregada, que l'amor vessat no ha estat estèril.

diumenge, 25 de març del 2007

Com es veu el món des d'aquí

Aprofito que fa uns dies algú em feia aquesta pregunta.

El món es veu fotut, molt fotut. Els que viviu per allà dalt no us adoneu de com està el panorama. No us podeu adonar, ni que volgueu. De debó. Massa comoditats, massa xiriguito, massa bastides, massa murs, massa portes amb pany i clau, ... el dolor humà no arriba, el clam dels oprimits queda esmorteït. I les imatges de la tele són estèrils.

A la regió on jo visc tothom cuina amb llenya, viu en una caseta de fang i fulles de palmera, treballa de sol a sol per aconseguir un mos per avui, camina 5 hores per anar al mercat i veu morir a la canalla d'una simple diarrea. Està fotut. I un s'adona que la solució global no està en mans dels petits. Fa mal veure com decisions preses ben lluny (Davos, Washington,...) afecten vides concretes aquí. Gent amb noms i cognoms: Sonnie Korpu, Saah Jusu, Siah Majoe, ... milions de vides desaprofitades ("Wasted Lives"). Fins quan? (Isaïes)

Pels que viviu en la societat opulenta, us queda encara una alternativa, una petita porteta. Acosteu-vos humilment als exclosos de la vostra societat, escolteu pacientment una i altra vegada les seves narracions, deixeu-vos cremar per la compassió i la crida de la justícia que naixerà en vosaltres. La resta són teories, teologies, justificacions barates, demagògia, o llàgrimes de cocodril. Només quan un té el privilegi d'acompanyar històries de patiment s'adona de la magnitud de la tragèdia i llavors s'enceta un llarg procés, on la pròpia sensibilitat (els afectes segons Ignasi de Loyola) es va transformant poc a poc. Prenent aquest viarany, potser podrem un dia ser compassius com el nostre Pare és compassiu. (Lluc)

dimecres, 21 de març del 2007

Dones

Alguns apunts.

A Ziggida (on estem fent un projecte d'una escola) les dones quan queden vídues es busquen un altre home. I la majoria dels homes tenen dues o més dones. Aquí un noi jove té èxit si és capaç d'enfilar-se a les palmeres i portar a casa suficients "palm nut"(llavor de palma). Amb ella en fan oli, per consum i venta. Jo ahir vaig passar la nit a Ziggida. En una petita casa d'una vídua. Una dona alegre-trista. Al vespre xerràvem plegats. Ella s'ha ajuntat amb un home ja casat, perquè no està ben vist estar sola. Però confessava que l'excessiva dependència dels homes no és pas bona. Que massa dones per un sol home no rutlla. L'home sempre deixa alguna de banda, com ella ara mateix. Avui se sent sola. Des de la casa del davant un noi jove (uns 18 anys, cos musculat) em diu tot orgullós que ell té 3 dones i dos amants.

A Gbonyea, les dones no permeten als homes "walk-about" (anar a passejar). Un home una dona. En aquest poble les dones es prenen el tema seriosament. Si descobreixen que el seu home té una amant, la muller persegueix a l'amat. Un cop enxampada ella agafa el matxet i la marca. Sovint a la cara, o als pits, perquè tothom sàpiga que aquesta dona ha provat de robar l'home d'una altra dona. Jo curiós preguntava perquè no castiga al seu home, i em contesten: la dona no és tant tonta de ferir al seu propi home, doncs després li tocarà a ella dur-lo al hospital, cuidar-lo,... més senzill usar el matxet amb l'amant. Interessant justícia entre dones.

Però arreu, les dones treballen de valent. Tot el dia. A les 5 del matí comença la jornada fins les 9 del vespre. Tots els afers casolans, tot el relacionat amb els fills, i bona part del treball del camp.

I què fan els homes. Treballen el camp. Surten a caçar. I beuen. I tant si beuen. Vi de palma (per cert ben dolç). També es reuniexen, i prenen les decisions que afecten a homes, dones i mainada. Descansen.
(Climbing palm tree, Lofa/ JuanCarlos/JRS)

dimarts, 13 de març del 2007

Farming

As I was telling you, Lofa farming season is not for fun.
JRS, hearts on fire (Domino, Jay and Gongolo I don't forget you)
(Bazagizia, Lofa/Pau/JRS)

dissabte, 10 de març del 2007

Pensaments (just like that)

Setmana de feina no massa fructífera. Estic fart d'haver de passar-me massa hores davant l'ordinador, a l'oficina, a Voinjama. Vondria ser cada dia en una de les comunitats on tenim projectes. Però si vull que les coses funcionin (un equip de 6 persones amunt i avall: 1 supervisor, 1 treballador social, 1 monitor i tres tècnics) a mi em toca estar a la reraguàrdia. Quin remei. Cada cop que puc visitar un dels projectes, em recordo de que el que estem fent és important, i canvia vides. El dilluns a Kpademai, coneixent alguns dels vulnerables que es beneficiaran del projecte de cases, em sortia un gran agraïment.

Rigth now life in the house could be recorded for a TV show (but a boring one). We are four. Three of us really tired, and the fourth one is not that much at home. So imagine the scene. Breakfasts are almost taken from the movie "The big silence". On top of that, this week 2 of us with malaria. So, the house mood was kinnda awful. But, life goes on. And we know each other, we've been living together for quite a while so no surprises. Respect and also a bit of tenderness I would say. Once back in Barcelona I know I will really miss what today is just obvious.

Ara, és el temps de sequera. Fa uns mesos que no plou ni gota (però segueix verd com mai). Els camperols han preparat la terra per plantar l'arròs (abril, maig). Com preparen la terra? Doncs escullen un "bush", selva prou crescuda per tal que sigui fèrtil. Llavors a cop de matxet aclareixen el terreny. Tallen arbres de 40 cm de diàmetre a matxet. Espectacular. Haurieu de veure els bíceps. Finalment ho deixen assecar uns dies, i ho cremen. Aquesta setmana han començat a calar foc arreu. Sembla una bojeria. La selva està en flames. Però diuen que és normal. I hauràn de deixar reposar la terra entre 9-15 anys abans de tornar-hi. Imagineu-vos quin sistema més optimitzat. Algún agrònom s'anima?

Arrel del la marxa del company sj, algú em dedica unes paraules: "(...) el que et vull dir és que, com que tu ets home d'una peça, que intentis relativitzar una mica tots els temes. Ho dic des de la distància, i ja em perdonaràs de posar-me on no em toca i parlar del que no sé. T'ho dic de bon cor, intuint per tots els comentaris que vas fent que certament estàs envoltat de temes calents. Bé, ja saps que jo potser sóc massa panxa contenta (i de més panxa que de contenta) i potser tiro la beta per l'altre cantó." Óstres, jo d'una peça? No, no. La meva vida és més ambigüa que mai, el meu seguiment del Crist és absolutament (no exagero) mediocre (xapò Eloi). I avui em definiria tipus panxa contenta, sens dubte. El Pau hiper-responsable ha mort definitivament. Quan ens veiem les cares, us ho haurè d'explicar. Libèria és un abans i un després en la meva vida personal ...

diumenge, 4 de març del 2007

A la llum de la lluna

Ahir vespre, un dels voluntaris de Creu Roja Internacional va organitzar una festeta de comiat. Després de 9 mesos per aquestes contrades marxa a una nova missió: Afganistán. Ens vem aplegar dalt d'un turó (el de la foto), per contemplar l'eclipsi, xerrar, prendre quelcom. Una quinzena de persones, com sempre un grup ben internacional: Japó, Pakistan, França, Austràlia, Regne unit, Belgíca, Noruega, Samoa, Itàlia, Suïssa, Turquia,... El món humanitari és un xic particular. Sovint es diu que el tipus de gent que acaba fent aquestes feines són de tres tipus: "Missionary, Misfit and Mercenary". Crec que la teoria de les tres Ms es confirma prou per aquí Voinjama.
I el que m'incomoda una mica és veure com es parla del patiment de la gent amb una certa frivolitat (pe: amb un cubata a la mà). No m'hi acabo de trobar del tot a gust. Però és cert que de tant en tant ajuda a esbargir-se, poder parlar amb gent diversa,...

Sobre la mateixa temàtica, us ofereixo una perla altra cop de la Co. (Amb la Co ens vem conèixer aquí a Voinjama, abans que ella marxés destinada a Sudán)
-----------------
Ahem…I present: Some piece of poetry I guy I know at WHO (World Health Org) wrote:

Excuse me, friends, I must catch my jet
– I’m off to join the development set.
My bags are packed, and I’ve had all my shots,
I have traveler’s checks and pills for the trots.

The Development Set is bright and noble,
Our thoughts are deep and our vision global;
Although we move with the better classes,
Our thoughts are always with the masses.

In Sheraton hotels in scattered nations,
We damn multinational corporations;
Injustice seems easy to protest
In such seething hotbeds of social rest.

We discuss malnutrition over steaks
And plan hunger talks during coffee breaks.
Whether Asian floods or African drought,
We face each issue with open mouth.

When the talk gets deep and you’re feeling dumb
You can keep your shame to a minimum
To show that you, too, are intelligent
Smugly ask “Is it really development?”

Or say “Its fine in practice, but don’t you see;
It doesn’t work out in theory!”
A few may find this incomprehensible,
But most will admire you as deep and sensible.

Development Set homes are extremely chic
Full of carving, curios and draped with batik.
Eye level photographs subtly assure
The your host is at home with the great and the poor.

Enough of these verses – on with the mission!
Our task is as broad as the human condition!
Just pray God the biblical promise is true:
The poor ye shall always have with you.
(Voinjama-PakHill/Danisj/JRS)

divendres, 2 de març del 2007

Pels núvols

Post anecdòtic.
Aquest cap de setmana passat, tal com us comentava vaig anar a Monrovia. Però no us vaig dir com hi vaig anar. Doncs sí, amb helicòpter. 400 km en un plis plas. Pim pam. L'helicòpter regular de Nacions Unides (NU), ucrainès (una mica rònec s'ha de dir). En Pau és molt crític amb el sistema de NU (un dia ja m'esplaiarè), però el cert és que, tot i l'ambigüitat, fan possible una presència humanitària que canvia vides. I si a més ofereixen helicòpters per estolviar temps i de gratix, doncs estupendu.
Algunes organitzacions amb més manies (o principis) no permeten als seus treballadors viatjar amb l'helicòpter de NU. Tenen raó. En definitiva no deixa de ser un vol militar, no civil (estar assegut rodejat de militars no és massa tranquilitzador ho confesso). I és important distingir la intervenció militar de la humanitària.
Doncs res, si pocs principis em quedaven, imagineu ara. Però el gust de viatgar amb helicòpter s'ho val.
(Foto del primer viatge- gener2006/Voinjama/Pau/JRS)

dimecres, 28 de febrer del 2007

Tobogissizu Teules

Aquí teniu unes fotos d'aquests tres primers dies de la setmana. Hem començat a instal·lar per fi les teules a l'escola de Tobogissizu. Unes teules produïdes amb ciment i sorra. I produïdes localment, per la gent de la comunitat. Un projecte engrescador, que poc a poc va acomplint-se. Una aposta constructiva que evita en la mesura del possible els materials importats i que transfereix els processos de producció a les comunitats locals. Fent-los partíceps del seu propi desenvolupament. Oferint-los uns coneixements tècnics que en el futur els poden ser útils. Al seu torn, les teules i els blocs de terra comprida són una aposta adequada en termes mediambientals. Que més voleu! Aquí a l'Àfrica aquests tipus de construccions s'estan poc a poc imposant com el símbol del desenvolupament sostenible. Sudan, Ghana, Sierra Leona, Nigeria, Burundi, Zimbabwe per anomenar només un grapat de països on s'està fent aquest tipus d'edifici.
(Tobogissizu school, Lofa/Pau/JRS)